dimarts, 18 de desembre de 2007

ARTICLE PERDUT



Us heu plantejat mai, si hem d'establr límits o no a la globalització mediàtica? qualsevol persona en contacte amb la Societat de la Informació i el coneixement, segur que diria que NO, ja que el fet global és una característica intrínseca d'Internet, però avui en un article imaginari, que mai serà públicat, he decidit fer el contrari, defensar establir límits a la globalització, això algú ho pot veure com un atac a la llibertat, però solament és això, un article imaginari.




PER QUÈ HAN D’ESTABLIR-SE LÍMITS A LA GLOBALITZACIÓ MEDIÀTICA.

En el món en que vivim, hi ha molta gent que en defensa de la democràcia, en contra de la barbàrie dels pobles que ells anomenen “subdesenvolupats”, o per qualsevol altra raó defensen la globalització. Però tot i aquesta defensa sempre ho fan en la boca petita, per què? Si aquesta globalització és tan bona, per que no fan una apologia directa, com és que normalment el mot globalització s’entén com a alguna cosa dolenta? Per què ens mirem als col·lectius antiglobalització amb certa simpatia?

Abans d’explicar els meus motius, m’agradaria comentar que el fet de globalitzar, entenent globalitzar, com un procés uniformitzador de les societats, ha existit sempre, podríem posar multituds d’exemples, com per exemple els romans. Ells fa dos mil anys, ja intentaven uniformitzar el món conegut, a la seva manera, és a dir, tots havien de ser com ells, tan econòmicament com culturalment, i igual que feien els romans, totes les societats més avançades han intentat colonitzar les altres societats, molts cops amb excuses culturals i d’avançament social.

En l’actualitat, els defensors d’aquesta globalització, ens parlen de democràcia, i són els mateixos que posen al capdavant de diversos països a dictadors i tirans, però una de les conseqüències de la globalització, és la uniformitat de pensament. Com pot ser, que uns aliats dels Estats Units, que fins fa poc eren uns sants, de cop i volta passin a ser el diable en persona? Parlo de Sadam Hussein i de Bin Laden, quan un lluitava contra els iranians i l’altre contra els russos a Afganistan, ells eren sants, i ara? Són els dolents de la pel·lícula. Però i l’opinió pública mundial que en pensa? Tot just el mateix que els americans, segurament gràcies a la globalització dels mitjans de comunicació.

Es normal, que un president d’un país votat democràticament, com Hugo Chavez, sigui tan dolent? Com és que la gent el vota? Potser perquè, per primer cop la gent gran té dret a una jubilació? Potser perquè, per primer cop l’assistència sanitària a aquell país s’ha universalitzat? Però la majoria de la població parla de Chavez com a un dictador. Pot ser la gent parla així, ja que hi ha uns mitjans globalitzats als qual els interessa, que Chavez se’n vagi cap a casa. I si a Veneçuela no hagués petroli, ens interessaria? Així és el món. Ningú parla de Nigèria, un país governat per un dictador, on la població és de la més pobra del món, on no és respecten els més elementals drets de les persones, però resulta ser un dels més grans productors mundials de petroli, igual que Aràbia Saudita, aliats dels Estats Units, per tant, no hi ha mitjans que se’n ocupin, i per tant la població tranqui-la, solament són efectes col·laterals de la globalització.

Un altre efecte de la globalització, és entre les cultures minoritàries, com la nostra. Un país que ja ho teníem complicat de per si, al no tenir estat propi, amb un monstre al costat, que contínuament ens està aixafant econòmica i culturalment, ara a més, hem de lluitar culturalment contra el que ens està bombardejant contínuament els mitjans de comunicació, la “american way of life”, la manera de viure americana, que pareix ser l’única manera de viure, la dels americans. Ja des de petits, que justament és quan som més influenciables, tot el que els nostres fills veuen a la tv, que és el mitjà predominant, és americà, i ens trobem anècdotes, com la del meu fill, el Pau, de quatre anys, que es pensa que els ratolins de veritat són com Mickey Mouse. Una televisió, on la violència és a l’ordre del dia, com als Estats Units. I dintre de poc, ens podrem trobar que culturalment, el que tants esforços ens ha costat mantenir com a poble, podem trobar-nos culturalment, totalment absorbits pels americans. Al Japó, l’esport nacional, ja és el beisbol, per davant del sumo.

Totes aquestes raons, que per si soles ja ens farem dubtar de si s’han de posar límits a la globalització, potser encara no som prous per contraposar-les a la pretesa democràcia, que es deriva de la globalització. Però hi ha una raó, molt més important per dubtar d’aquesta globalització, i són justament aquests mitjans de comunicació globalitzats.

Primer de tot, qualsevol gran conglomerat d’empreses, les grans multinacionals, el primer que fan és comprar mitjans de comunicació, amb unes sumes de diners espectaculars, per quina raó, per informar? Al meu parer hi ha dos motius fonamentals, el primer desinformar i el segon controlar el mercat publicitari.

Què és el segon que fan aquestes grans multinacionals, que ja han comprat els mitjans de comunicació global? Pagar totes les campanyes dels presidenciables als Estats Units, per tant, guanyi qui guanyi, elles sempre guanyen, i això vol dir, tenir el control del poder, i amb els mitjans globals, tens el control de la població, per tant qui mana en realitat a nivell mundial, són les multinacionals.

El control que les grans multinacionals, tenen sobre els mitjans de comunicació, fan que tothom hagi de viure amb una voràgine consumista, és allò de que la gent ha de comprar tot, i sobretot allò que no necessita, així ens trobem a Catalunya, gent que canvia de mòbil cada tres mesos, i no pot arribar a final de mes, o sobretot el col·lectiu sud-americà, grans consumidors de tv, que són sens dubte, el col·lectiu més endeutat del nostre país, i a més vivint per sobre de les seves possibilitats, però és el que ens marca els media globalitzats.

Però també ens trobem amb la paradoxa, dels països fabricants dels productes, o de les matèries primeres, que venen el producte a un preu irrisori, i que desprès d’augmentar el preu per culpa de la publicitat, compren aquests productes que ells han produït a preus desorbitats.

Les conseqüències que se’n deriven de la globalització són les següents:

1. Anul·len la nostra capacitat de pensament diferenciat, i diria jo, la capacitat de pensament, són les multinacionals les que pensen per nosaltres. No cal llegir, hem de consumir la televisió elles pensen per nosaltres, estudis recents diuen que els japonesos consumeixen vuit hores diàries de tv, i els americans set.

2. La globalització, crea necessitats, el veritablement important és consumir, no importa a quin país vius, ni quin és el teu nivell econòmic, l’únic important són els ingressos de les multinacionals.

Per tan, sóc partidari de posar límits a la globalització, però tanmateix sóc realista, com es poden posar aquests límits? I sobretot, com posar límits, sense atentar contra la llibertat individual de les persones.

2 comentaris:

Computador ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Computador, I hope you enjoy. The address is http://computador-brasil.blogspot.com. A hug.

Pere Perellon ha dit...

Hola, Carles. El món de la globalització informativa és necessari per assabentar-nos de coses que passen a l'altra punta i a n'aquesta. NO cal tornar a la "Censura" ni a un estat de "boques callades". Cal legislar i regular a qui vol alçar la veu anònimament. En això estic d'acord ja que no ens podem amagar darrera una pantalla d'ordinador i dir la nostra sense estar identificats. I, si llavors, la fem grossa, que la llei actuï. Una altra qüestió que toques és perdre la nostra identitat. Nosaltres encara celebrem el "Reis" perquè no som de "Pare Noel", simplement perquè sempre els hem celebrat. I som de la “Castanyada” i no del “Halloween”. Si la societat es deixa influenciar i ser titelles d'una multinacional o una empresa que vol organitzar i conduir la seva vida, allà ells. Ben tontos siran. Jo intentaré no caure en aquesta tentació mediàtica. Hem de ser prou capaços de raonar i triar el que millor ens convé i saber per què ho em triat i per què hem decidit triar-ho. Però és difícil. Com tu bé dius, la informació donada per la TV i altres mitjans, no ajuda. Joves influenciats s’aboquen al consum incontrolat, a perdre la identitat pensant que lo que és d’aquí no és bo i no saber raonar o protestar i donar una explicació de la seva protesta o a les coses i fets que passen.